Rosa Mares: «Els abusos passen més a sovint del que pensem»

«Durant molts anys no he pogut estar prop de persones majors amb un semblant físic al del meu avi, olorar perfums similars al seu ni escoltar a qualsevol persona xiular». Rosa Mares és psicòloga de l’associació Alanna, que lluita contra la violència de gènere. Des de ben menuda,va tindre molt clar que volia dedicar-se a l’àmbit social i comunitari i agraeix el fet de treballar en esta associació, ja que «són com la meua segona família i sempre estan pendents de mi».

Rosa, filla d’una veïna de Simat de la Valldigna, no va tindre una infància gens fàcil. Dels quatre als onze anys va sofrir abusos sexuals per part del seu avi. Un dels primers abusos que recorda i que es repeteix molt als malsons és produeix a un bany a la casa dels seus avis a València. «Estàvem en un bany verd i la porta era de fusta. Recorde que vaig tacar les bragues de sang i, per a que els meus pares no s’enfadaren, ho vaig netejar amb sabó, però no se’n va anar», assenyala.

La psicòloga explica que «no era conscient de que eixe fet era un tipus de violència fins que vaig ser més major». Rosa se sentia mal davant eixos fets, però «no sabia si era la meua culpa». Molts d’estos episodis es repetien quan la resta de familiars, que es trobaven a la casa, estaven en altra part o dormint. «Intentava desconnectar mentalment per a que passara de la manera més ràpida», assenyala al rememorar els fets.

Per altra banda, Rosa tampoc volia que els seus familiars veguerenque estava mal i, per això, s’amagava per a plorar. «Contenia les meues emocions i les expulsava a través de la ràbia, amb agressivitat i violència per a que no pensaren que era una persona vulnerable», relata.

Als nou anys, es va adonar que eixa situació no era sostenible, ja que «em trobava mal, tenia una opressió al pit, dolors d'estómac i molta angoixa». Rosa no se sentia be amb el seu propi cos, fet que es reflectia en la seua manera de vestir o en algunes accions quotidianes. «Quan anava a la dutxa, posava l’aigua calenta per a que els cristals s’entelaren, ja que em sentia constantment vigilada i, a més, em banyava amb el biquini posat», afirma.

Eixe mateix any, Rosa va començar a verbalitzar eixe rebuig cap al seu avi negant-se a donar-li besos. I dos anys després va decidir exterioritzar tot el que estava passant i ho va contar a la seua àvia i a sa mare. «Els vaig dir que em provocava rebuig perquè em feia coses que no m’agradaven», conta. Sa mare va començar a plorar i Rosa li va explicar que li havia tocat en diverses ocasions. «Recorde que mon pare va tornar del treball i em va dir que no el tornaria a vore i que el podia denunciar, tot i que seria un procés dur i difícil». Finalment, Rosa va decidir no denunciar-lo.

«Anys després vaig descobrir que havia destapat una realitat que estava oculta a la meua família», afirma esta psicòloga. Rosa va descobrir que no havia sigut la primera víctima, ja que altres familiars com les seues ties o sa mare també havien patit abusos. Este fet va afectar a la relació que Rosa tenia amb sa mare, ja que, segons ella, «la feia culpable perquè ella ho havia viscut i no m’havia protegit».

Això va suposar que no poguera viure amb sa mare, ja que ella romania a la casa on s’havien produït els abusos. «No podia estar allí i recorde que una nit vaig agarrar moltes pastilles i me les vaig prendre». Però este no va ser l’únic episodi en què Rosa va intentar ferir-se, ja que, quan va conèixer tota la situació que havia viscut la seua família, va decidir acabar amb la seua vida tallant-se les mans amb un ganivet. «M’apretava els braços, em feia ferides, pegava colps a les parets... per exterioritzar tot el dolor que estava vivint», recalca.

Eixa desconfiança també va afectar les seues primeres relacions sexuals, ja que «apareixien molts pensaments intrusius i demanava a la meua parella que se n’anara». Tot i això, reconeix que este xic li va ajudar molt a estimar-se i, a més, a sa casa tenia un altre pilar fonamental: son pare, a qui defineix com una persona molt feminista. «Ell és un exemple del que jo vull tindre en la meua vida», assenyala amb orgull.

Als 19 anys, Rosa va demanar a una de les seues ties que volia denunciar-lo abans que prescriguera el delicte, tot i que sabia que anava a ser un procés dur, que es va allargar durant dos anys. «A més, com vaig decidir estudiar psicologia, em va ajudar, ja que allò que aprenia, m’ho podia aplicar», afirma. Malgrat això, reconeix que «va ser complicat tornar a reviure-ho tot i durant el judici vaig estar plorant de manera desconsolada». Però, esta psicòloga destaca que «hi ha molts professionals que empatitzen i t’ajuden durant el procés».

Per altra banda, explica que quan va decidir denunciar es va trobar amb un altre entrebanc, ja que necessitava un testimoni que no haguera sigut víctima per poder declarar. En este cas, sols podia fer-ho el seu oncle, ja que era l’únic home de la família i, per tant, no havia patit els abusos. «Jo sols volia que ell entrara a la presó i ho vaig aconseguir, fet que va suposar que em sentira més alliberada», explica.

Amb ajuda i motivació, Rosa ha aconseguit passar pàgina d’este capítol tan dur. Tot i els mals moments, reconeix que «esta situació ha fet que siga més forta». A més, creu que amb el seu testimoni i la tasca que realitza des de l’associació Alanna «puc ajudar a molta gent, ja que, per desgràcia, estos fets passen més a sovint del que pensem i no hi ha que ocultar-ho».