Maria José Gregori: “Hem de fer les coses bé per tota la gent que ha perdut a un familiar”

Des de ben menuda, Maria José Gregori tenia ben clar que volia ser infermera. “Sempre estava mala de les angines i, quan venien a punxar-me, ma mare em guardava tots els materials que podia en un bagul per jugar”, recorda. Tot i això, va haver d'esperar uns anys per iniciar-se en este món. Gregori explica que abans va treballar d'auxiliar en residències i va começar els estudis quan el seu fill major tenia tres anys. Des fa quasi dos anys, treballa en la sala de traumatologia de l'hospital Francesc de Borja i ho compagina amb la seua tasca en un centre de malalts mentals.

Sols és necessari escoltarl-la uns minuts per descobrir l'estima i la passió que li entrega a esta professió. “La infermeria per a mi ho és tot, és l'art de cuidar i poder ajudar a la gent”, assenyala. Esta infermera reconeix que el més important és saber posar-se en la pell de pacient per poder empatitzar, ja que “hui sóc jo la que cuida a la gent, però demà puc estar al llit de l'hospital”. Per això, recalca que “els pacients agraeixen qualsevol cosa que digues o faces i això m'anima molt”.

Ella és una de les milers de professionals que han lluitat a primera línia per fer front a la COVID-19 durant les últimes setmanes. Des del primer moment van reforçar les diferents plantes de l'hospital. Reconeix que no tenia por a contagiar-se, ja que “és el meu treball”. A més, des del centre els van donar l'opció de viure durant eixes setmanes a un apartament a la platja de Gandia. Gregori recorda que, encara que va dubtar, “si la situació ja m'afectava psicològicament, el fet de no vore a la meua família durant tres setmanes ho empitjorava”. Per evitar el contagi, es dutxava a l'hospital i en casa seguia totes les mesures. “El meu home i jo ens gitàvem separats, portava la mascareta tot el dia i intentava mantenir les distàncies amb ell i els meus fills”, assenyala.

Per a ella, la solitud dels malalts era el més dur de la malaltia. “Els metges parlen tots els dies amb els familiars, però no és el mateix que estar al seu costat, ja que tanques la porta de l'habitació i estan sols”, reconeix. Per això, des de l'hospital els animaven amb videotrucades. “Recorde a una persona major parlar amb el seu nét, no vaig poder evitar plorar al sentir-los”, explica. Gregori afirma que la gent major sols veia les cares dels sanitaris, ja que els joves podien comunicar-se a través dels telèfons i, per això, havien de fer que l'estada fora el més agradable possible. “Quan algú mor, sents tristesa i impotència per no haver pogut fer res”, afirma.

Tot i això, esta crisi sanitària també ha tingut la seua part positiva, que es manifestava en l'alta de cada pacient. “Era una alegria per a tot el personal, ens donaven les gràcies constantment i era molt emotiu”, recorda amb un somriure.

La situació actualment es troba molt més calmada. Gregori recalca que “no imaginava que el virus arribara a esta magnitud quan va començar a Xina”. “Jo vaig viure la grip A a l'hospital de Xàtiva i allò no va ser res comparat amb el coronavirus”, reconeix. No obstant, afirma que “la desescalada havia d'iniciar-se ja perquè l'economia s'havia de reprendre i hi ha molta gent que està passant-ho mal”. Per això, demana responsabilitat i prudència a la societat, ja que “hi ha gent que no veu la magnitud del problema i, quan observe a grups amb tanta gent, tinc por”.

Per a ella, viure un rebrot seria molt díficil, tot i que “estem preparats per al que puga vindre i hem deixat una sala habilitada per a possibles casos”. “Ens atemoreix pensar que apareguen nous casos conforme anem avançant de fase”, assenyala. Gregori sap que és difícil evitar els contagis fins que aparega una vacuna, però “és responsabilitat de tots i totes i no hem de relaxar-nos” i recalca que “hem de fer les coses bé per tota la gent que ha perdut a un familiar”.

Per això, esta veïna de Simat sent “ràbia i impotència quan alguna persona no compleix les normes” i denuncia que “si és estressant portar mascareta, encara ho és més treballar tota tapada a l'hospital”. Tot i això, reconeix que la majoria de la gent és responsable i “m'emocione al vore com aplaudeixen perquè ho fan de cor”.

Malgrat les dures setmanes que ha patit a l'hospital i que espera no es tornen a repetir, Maria José Gregori recalca que “si tornara a nàixer mil vegades, mil vegades tornaria a ser infermera”.