Un retrobament pendent a 1.800 quilòmetres de distància

“Vaig tindre un pensament fugaç, però no em vaig plantejar seriosament tornar a Simat quan es va decretar l'estat d'alarma, ja que no em perdonaria agafar el virus durant el viatge i contagiar a la meua família”. Nerea Peris ho va tindre clar des del primer moment. Des fa dos anys, resideix a Brussel·les amb la seua parella, on treballa com a assessora legal al Comité Europeu de Protecció de Dades. Esta veïna de Simat de la Valldigna explica que des del Comité van donar l'opció als treballadors d'altres països de tornar a casa abans que es tancaren les fronteres i poder teletreballar, però “tenia por que este sentiment egoista poguera perjudicar als meus”.

Abans que començara la pandèmia, Nerea havia organitzat alguns viatges al seu municipi. “La meua idea era que no passaren més de tres mesos entre cada visita, havia estat allí a principis de març però ja no sé quan tornaré a vore'ls”, explica. Ella ja havia comprat el bitllet per a Falles, ja que “tots els anys vaig amb ma mare a vore-les a València i passem el dia allí disfrutant de l'ofrena, la mascletà o les llums”.

Sa mare, Xaro Brines, explica que, en un primer moment, Nerea sols anava a estar sis mesos allí gràcies a una beca però li van oferir quedar-se. “Em sent orgullosa del que ha aconseguit, però, quan la vaig acomiadar a l'aeroport, sentia un buit molt gran a l'estòmac”, explica. Per recordar-la, va col·locar adhesius per diferents llocs de sa casa amb algunes frases d'ella i “quan els llig, el cor se m'ompli d'alegria i guanya la batalla a eixa sensació de vertigen”.

Xaro també tenia previst anar a visitar-la a Brussel·les quan arribara la primavera, però “ara no sabem quan tornarem a abraçar-nos, tot ha quedat en l'aire”. Per això, evita pensar quan tornaran a trobar-se, tot i que “confie que passe més prompte que tard”.

No obstant, com qualsevol mare, pateix per la possiblitat que la seua filla es contagie, tot i que “evite pensar-ho, ja que viuria angoixada, però li insistisc molt en les mesures de prevenció”. Per la seua banda, Nerea no té por a ser contagiada. “Tinc respecte al virus, al principi pensava, com molta gent, que era una simple grip, però es contagia molt fàcilment”, explica.

Nerea afirma que intenta informar-se del que ocorre a Espanya, tot i que “no em centre en les xifres, ja que em genera ansietat i nerviosisme a l'estar lluny de casa”. Reconeix que les mesures preses a Brussel·les “no han sigut tan estrictes”, ja que “la gent ha pogut eixir des del principi amb les persones amb qui convivia a passejar o fer esport”. A més, tots els dies parla amb sa mare i la resta de la família per comprovar com estan. “Trobe molt a faltar als meus germans, a mon pare, a les meues cosines i als meus tios i, encara que mantenim el contacte, és fa pesat degut a estes circumstàncies”, recalca. Afirma que quan puga tornar a Simat “ploraré com una magdalena i els abraçaré a tots”. Tot i això, el pla més especial pretén dur-lo a terme amb la seua àvia, amb qui realitzarà una marató de pel·lícules antigues com és tradició sempre que es veuen. “M'agrada molt quan acabem de vore-la i em diu que no era com la recordava”, assenyala amb un somriure.

Per la seua banda, Xaro reconeix que no ha organitzat cap pla encara, però “li donaré tots els petons i abraços que s'han quedat pel camí, xarrarem, riurem i cantarem”. “És bo pensar-ho perquè així m'alegre”, recalca. Quan li pregunten per Nerea, sols té paraules de gratitud i estima. “Des de ben menuda em sorprenia la maduresa i la decisió que tenia i ara que està lluny vol donar-nos un poc d'ella a cadascú i participar en tot el que fem”, assegura. Per això, “encara que físicament està a Brussel·les, el seu cor segueix unit a nosaltres”.

Nerea reconeix que no va ser fàcil separar-se de la seua família i assumir que havia marxat de casa i començava a ser independent i a formar una nova vida. “Sentia que estava deixant-los i, tot i que és una oportunitat increïble, sé que ara és més difícil vore'ns”, assenyala. Malgrat l'enyorança, “treballar per a les institucions europees és un somni i, moltes vegades, no m'ho crec”.

“Brussel·les és una ciutat amb molt de moviment i molt internacional, però per a mi és un poc impersonal”, explica. Nerea troba a faltar la familiaritat que existeix als pobles, sobretot a l'hora de retrobar-se amb la gent, ja que “quan estic a Simat, envie un missatge a les meues amigues i ens podem vore de seguida i ací cal planejar-ho tot molt més”. Per això, conta els dies per tornar a reunir-se amb tots ells i disfrutar d'eixos xicotets detalls que ara aprecia més encara.