Rubén Mahiques: «Sé que el meu germà ha acabat de patir i jo he fet tot el que he pogut»

Rubén Mahiques fa catorze mesos que s’encarrega del cementeri de Simat de la Valldigna. Malauradament, fa uns mesos, va ser l’encarregat d’enterrar al seu germà, qui patia des feia vint-i-dos anys una esclerosi múltiple lleu.

Este veí de Simat recorda els inicis de la malaltia, quan «va començar a faltar-li un poc de vista i sentia formigueig per la cara». En eixe moment, la seua família va decidir acompanyar-lo al metge, qui va ser l’encarregat de comunicar-los la notícia. «Ningú sabia res d’esta malaltia, sols que era molt agressiva i degenerativa», explica. Per això, al explicar-los que patia esclerosi múltiple lleu, «creiem que no seria tan mala, però els metges ens van dir que era la pitjor perquè la gent acaba en unes condicions pèssimes».

Des d’aquell moment, Rubén va començar a estudiar sobre la malaltia i a llegir articles en internet. «El meu germà pensava que no estava malalt perquè feia una vida normal i els meus pares van arribar a pensar que tal vegada no tinguera res», assenyala.

L’encarregat del cementeri recorda com el seu germà va començar a vore doble, li costava caminar, les dents se li menejaven i patia brots escleròtics. «En eixe moment vam començar a vore que tot anava a empitjorar, ja que, cada vegada que li agarrava un brot, el privava d’alguna cosa», explica.

Els serveis sanitaris li recomanaren que s’injectara uns medicaments i van advertir a la família que «hi havia el 50 % de probabilitats que funcionara i el 50 % que no». Això va comportar que el germà de Rubén acabara en cadira de rodes. «Es va tornar molt agressiu i ens insultava perquè ell sempre havia sigut molt actiu, anava a casar-se i s’acabava de comprar un cotxe», recorda.

Rubén recalca que aquella situació li afectava, però «sabia que no hi havia res a fer». Per això, després de l’últim brot escleròtic, la seua família i ell van decidir portar-lo durant cinc anys a la residència de Simat. «Ens vam adonar que no era un lloc per a ell perquè era el més jove i, quan ens anàvem d’allí, ens sentíem mal», afirma.

D’esta manera, son pare va oferir als germans que el cuidaren i Rubén ho va consultar amb la seua parella i les filles d’aquesta. «Sabíem que era una situació dura i ell actuava com un xiquet xicotet», explica. En tot moment, la família de Rubén va acceptar que el seu germà no es podia quedar sol a casa i «havíem de tornar-nos per eixir».

Però el moment més dur va arribar al 2016, quan va agarrar una pneumònia que va comportar que es quedara al llit. Rubén va decidir adaptar la casa canviant el llit i arreglant el bany perquè «no es podia moure ni menjar». Tot i això, «la casa ja estava mitja adaptada, perquè ell, encara que no es creia la malaltia, ja havia arreglat algunes coses».

El deteriorament va comportar que «el meu germà volguera morir-se». Rubén afirma que si l’eutanàsia haguera estat aprovada, «ell l’haguera acceptat perquè sabia que no era persona», tot i que este veí reconeix que la seua família no haguera volgut. «Des que va morir estic tranquil, perquè sé que ha acabat de patir i jo he fet tot el que he pogut», assenyala. Per això, agraeix la solidaritat i l’estima del veïnat perquè «han reaccionat de molt bona manera amb mi i el meu germà ha tingut un soterrament digne».

Rubén afirma que «en el cementeri sóc el més feliç, encara que la gent pensa que són llocs macabres, però és molt tranquil». Tot i això, reconeix que «hi ha que tindre paciència, ja que jo estic per ajudar a la gent». Pel que respecta als soterraments no li afecten de manera personal, ja que «és el meu treball».

Ja fa molts anys que treballa al cementeri de Simat, ja que va començar quan tenia 12 anys perquè «mon tio era enterrador i em demanava que anara amb ell a pintar les tombes que estaven en el sòl a canvi d’unes pessetes». Dos anys després el seu oncle va faltar i ell va deixar d’anar, però, quan va arribar un nou treballador, Rubén va començar a fer trasllats i va aprendre sobre jardineria. «Tot ho he aprés treballant dia a dia i llegint en internet», explica.

Però el seu treball no sols consisteix en soterrar, ja que ha de mantindre nét el cementeri, cuidar el jardí, fer trasllats i ajudar al veïnat. Tot i que es tracta d’un lloc tranquil, amb una mitjana d’unes 35-40 morts a l’any, Rubén assenyala que els dies previs a Tots Sants són «un caos».

Malgrat el temps que porta treballant, la gent no concep el fet de que el seu treball estiga relacionat amb el cementeri i, quan ho comenta, «són molt macabres i volen saber moltes coses». Tot i això, Rubén reconeix que, si no treballara en el cementeri, seria forense i, amb un somriure, afirma que «dels morts no em trau ningú».