Rafa Botella: «La gent no es posa el cinturó per salvar la seua vida, sinó per la denúncia»

c3e1cc5a-1c14-4cf3-8a04-546d07bbe22d

Rafa Botella: «La gent no es posa el cinturó per salvar la seua vida, sinó per la denúncia»

«Durant els pròxims minuts m’agradaria que deixareu el telèfon en la taula i, si vos criden o vos envien un missatge, no podeu agarrar-lo; si vos pica alguna part del cos, no podeu rascar-se; si teniu fam, no podeu menjar fins que no arribe una persona que vos el done, i si voleu anar al servei, tampoc es podeu menejar. És dur, veritat? No heu pogut aguantar molt de temps? Doncs eixa és la vida que vos espera si accelereu més del que toca, es passeu un semàfor en roig o no porteu el cinturó, per exemple». Així iniciaria Rafa Botella, veí de Simat de la Valldigna, si tinguera l’oportunitat, una xerrada entre adolescents sobre seguretat vial.

78c40e4f-b590-4bb0-98aa-d936a0a0b431 Rafa amb alguns dels seus pilots preferits

Rafa va sofrir un accident de cotxe fa 16 anys. Per a ell, la solució no són les multes o les penes de presó, sinó la informació. «La informació és vital, però no es gasten diners en ella, sols els interessa traure diners i hi hauria que fer moltes més xerrades amb gent com jo, que ho ha patit», denuncia.

Per això, reclama que la Direcció General de Trànsit (DGT) actue amb més contundència, ja que «la gent no es posa el cinturó per salvar la seua vida, sinó per la denúncia». Considera que els anuncis «no ens afecten perquè hi ha massa sensacionalisme i no se sap quins poders ocults hi ha darrere del missatge». «Si anaren a un hospital i parlaren amb gent real que acaba de tindre un accident, tal vegada es conscienciarien», reconeix.

«Anàvem sense cinturó i a una velocitat prou elevada»

Tot i el temps que ha passat des d’aquell moment. Rafa assenyala que «recorde tot l’accident: des del moment que estàvem els quatre reunits al Pla de Corrals fins al colp en Llocnou de Fenollet». Este veí de Simat viatjava junt a la seua núvia i dos amics més eixe dia. «Anàvem sense cinturó i a una velocitat prou elevada. Jo anava de copilot i vaig acabar en el seient del pilot i el que anava de pilot, va acabar darrere. No oblide el moment en què la meua núvia estava cridant-me». Ella va perdre la vida aquell dia i Rafa va patir una lesió medul·lar incurable.

rafa i parellaRafa i la seua parella, abans de l'accident

 

«Quan vaig despertar, ja estava a l’hospital. Veia goters, no em menejava i ningú m’explicava el què estava passant», conta. «No et diuen que eres tetraplègic, ho vaig descobrir jo sol», recorda. Rafa va passar nou mesos a l’hospital des de l’accident. Primer a l’UCI i després en planta. Sa mare no volia que li contaren el que li havia passat a la seua parella. «Un amic va vindre a vore’m i li vaig preguntar per ella. Ell em deia que estava bé i, per això, li vaig demanar que em portara una foto d’ella quan tornara a visitar-me. No va vindre més», assenyala Rafa.

Un mes després, els pares d’ella, van anar a visitar-lo i, al vore els seus rostres, el jove va imaginar què havia passat. «Han passat 16 anys des d’aquell dia i no hi ha setmana que no vinguen a vore’m», afirma.

«Necessitava els diners de la indemnització perquè necessite una cadira de rodes o una casa adaptada per poder viure la vida com la resta»

c49f144d-e190-4fa8-8e7d-301097080445 Rafa és un aficionat d'Internet

Però el més dur per a Rafa va ser quan es va assabentar que el segur del cotxe havia convençut al conductor del vehicle per a que diguera que era ell qui portava el cotxe. «Em va afectar molt perquè això significava que jo era el culpable de la mort de la meua núvia». El judici es va perllongar cinc anys i «jo necessitava els diners de la indemnització perquè necessite una cadira de rodes o una casa adaptada per poder viure la vida com la resta de persones».

Tot i que la tornada a casa no va ser fàcil, uns mesos després d’eixir de l’hospital, ja estava en una discoteca a 200 km de casa. Rafa remarca que ell «ha disfrutat molt amb la cadira de rodes, però el seu problema ara és el dolor». Este va aparèixer en juliol de 2014 després d’un sopar. «Primer era una molèstia, però va acabar amb una parestèsia en els dos braços i les dos cames», recorda. No obstant, «he normalitzat el dolor, ja que, encara que és real, no tinc un dany». «M’agradaria no tindre dolor i poder eixir a la terrassa i prendre el sol. Això em faria feliç», explica.

88cc8ddd-b69d-4de5-8ba8-5d4b49814356 Rafa i els seus pares

La vida abans del dolor

Malgrat la tetraplegia, Rafa no ha dubtat en fer tot allò que li agradava. La seua filosofia és «morir jove el més tard possible». És un apassionat de la Fórmula 1 i Moto GP i ha conegut a alguns pilots com Marc Márquez o Fernando Alonso.

A més, ha viatjat a Holanda, un país que reconeix que està molt ben adaptat, per disfrutar d’un festival de música hardcore i també s’ha llançat en paracaigudes. «El moment en què estava baix l’avió abans de tirar-me pensava que encara estava a temps de deixar-ho, però jo sóc molt orgullós», explica. Este veí de Simat recorda l’adrenalina que va sentir i «sols m’eixia cridar, estava segur i em va agradar molt i, per això, quan vam baixar, vaig voler tornar a pujar».

Rafa té molts somnis per complir. «Voldria vore món», explica. Roma seria una de les seues primeres destinacions perquè «sóc fanàtic de la República», però també li agradaria visitar Sud-amèrica o Berlín per vore un concert de Rammstein.

«Jo em senc com el tetraplègic de la pel·lícula Intocables»

Actualment està treballant en un curtmetratge, en què explica com és la vida en cadira de rodes: «com es viu la sexualitat, el fet d’estar amb ta mare amb 35 anys, com canvien les festes..., és a dir, tot allò que no es veu». Rafa espera que s’acabe de gravar en juliol, dins d’un festival hardcore, per demostrar «com una persona que no pot ballar, està envoltada de 35.000 assistents disfrutant». Este estarà dirigit per Adán Aliaga i hi participaran tant Rafa, com sa mare i Paola Vivas, una amiga del jove.

Després de l’accident, Rafa valora les coses d’una manera diferent i ha aprés a disfrutar de la companyia. «Jo em senc com el tetraplègic de la pel·lícula Intocables», afirma amb un somriure. Ell, que havia passat gran part de la seua vida submergit en festes, s’ha apassionat a Internet i les eines que li proporciona. Ha creat una pàgina web, ha fet dos cursos de producció de música electrònica, veu documentals... «La cultura t’obri la ment i he aprés a empatitzar amb la gent», recalca.

b0d194cd-e3cd-4558-8133-d37fd3559148 Rafa Botella

Dret a Morir Dignament

Malgrat la seua vitalitat, fa un parell d’hiverns, va contactar amb l’associació Dret a Morir Dignament, ja que «el fred i la humitat em van agreujar els dolors». «Volia que m’ajudaren a arreglar els papers per anar-me’n a Suïssa perquè jo ja ho tenia tot planejat».

«Em van dir que no havia de ser una decisió per impuls, sinó que havia de recapacitar-ho molt», assenyala. Rafa no tenia por a la mort. «Amb l’eutanàsia, morir no fa mal. Per a mi, era trist haver-me de despedir del meu entorn, marcar una data», recorda. Però, «el dolor últimament em fa infeliç i, si continua així, hi haurà un moment en què em lleve les ganes de viure».

«Era trist haver-me de despedir del meu entorn, marcar una data»

No obstant, el seu pensament va canviar quan «se m’obrin les portes, conec a gent, rep missatges d’ànim i em propose metes». Per això, actualment, i malgrat el dolor, Rafa no vol que li apliquen l’eutanàsia. «M’agradaria que s’aprovara, però jo demane que em curen este dolor», explica.

Rafa creu que hi ha interessos, sobretot religiosos, que impedeixen que s’aprove esta llei. «Cal pensar que els partits es deuen als seus votants», recorda. Tanmateix, este jove considera que «si algú de l’entorn de Casado, Sánchez, Abascal, Iglesias o Arrimadas estiguera sofrint, deixarien de banda les creences i complirien la seua voluntat».

A més, explica que moltes vegades es confon l’eutanàsia amb els tractaments pal·liatius. En el seu cas, «no servixen per a res, són per a gent que està sofrint i ja li queden pocs dies, però jo encara tinc molts anys de vida».

Tot i les dificultats a les quals s’ha enfrontat, Rafa encara té moltes ganes de viure i, per això, afirma amb rotunditat que «gràcies a la cadira de rodes, he conegut a gent que mai haguera imaginat».