Cent primaveres des del confinament

“Ma mare és una dona amb molt de caràcter, molt forta físicament, amb les idees molt clares i molt intel·ligent, malgrat no haver anat a escola”. Així defineix Sílvia Brines a Rosa Cháfer Soler, qui el passat 18 d'abril va complir cent anys.

Segurament no va ser l'aniversari que esperava, tancada a casa, com la resta del veïnat, i vivint una situació que mai haguera imaginat. Este any no ha pogut celebrar el seu aniversari com la resta d'anys a la plaça del mercat amb les seues quatre filles, néts, bésnets, rebesnéts i altres familiars. “L'any passat ho vam celebrar allí i vam tirar una traca”, assenyala Sílvia, qui explica que este any també li havien preparat una sorpresa, però el confinament no ho ha permés. “Els néts la van felicitats a través d'una videotrucada, però ja tenim ganes d'estar tots junts”, afig.

Tot i que, segons el seu DNI, Rosa va nàixer el 18 d'abril, ella sempre ha afirmat que es van equivocar en el registre, ja que el seu aniversari és un dia després, el 19 d'abril. La seua vida no ha sigut gens fàcil, ja que no va poder anar a l'escola perquè moltes famílies espanyoles van patir molta fam després de la Primera Guerra Mundial i “els xiquets pràcticament es criaven al carrer”. Rosa tenia quatre germans més, un d'ells va morir a la guerra, i “sempre ens ha contat que portava al seu germà menut al braç per cuidar-lo i entre tots ajudaven a sa mare en casa”.

Malgrat no haver pogut estudiar, Sílvia reconeix que sa mare “és molt intel·ligent i sap contar, llegir i s'ha adaptat molt bé als canvis”. Per poder ajudar a la seua família, quan tenia uns catorze o quinze anys, Rosa es dedicava a l'estraperlo amb el tabac. “Moltes vegades ens ha contat que, com era una xiqueta prima, li enrotllaven el tabac al voltant del cos i damunt li posaven la roba i, quan les pillaven en el tren, les tiraven de dalt a baix”, explica.

Sílvia és la més menuda de les quatre filles. Totes van nàixer a casa. “Ma mare esperava que jo, que era la última, fóra un xiquet, però no va ser així”, explica amb un somriure. La seua infància va estar marcada per la mort de son pare, Salvador Brines, ja que tan sols tenia dos anys quan va faltar a causa d'un càncer de gola. “No recorde res d'ell, sols el que ma mare m'ha contat”, assenyala amb un poc de tristesa.

Rosa va haver de convertir sa casa en una tenda d'aliments per poder tirar endavant i també venia alguns productes al mercat. “Ma mare, a més, va haver d'emigrar a França a la verema”, afig. Llevat d'eixe temps, Rosa sempre ha viscut a Simat de la Valldigna, municipi que li té molta estima, ja que molts són els veïns que la veuen passejar pels seus carrers o prendre un café amb alguna de les seues filles.

Però, degut al confinament, la seua rutina ha canviat. Sílvia explica que a sa mare li agradava molt eixir de casa, però “ara es conforma davant esta situació i no pregunta molt”. Cada setmana s'encarrega una filla de portar-li el menjar i es van alternant cada nit per estar amb ella.

“Al principi ens preguntava molt quan tornaríem a prendre el café al bar, però al vore'ns amb mascareta i guants, va assumint-ho”, assenyala. Tots els matins, Rosa seu al seu balancí per vore la televisió. “No sent i porta cascs per vore-la i, per això, no entén massa què passa perquè capta poques coses”, recalca Sílvia. Durant el dia, Rosa també aprofita alguna estona per fer un passeig per sa casa i les filles li fan companyia fins passades les nou, hora que es gita.

No obstant, esta veïna desitja poder tornar a la seua rutina i, sobretot, vore a tota la família i poder celebrar les seues cent primaveres.